EntreBarris (Web / Twitter / Facebook) és una xarxa de col·lectius i associacions veïnals de diversos barris a València. Reivindiquen el dret a la ciutat dels veïns i les veïnes, així com demanden accions que asseguren l'accés i la permanència en l'habitatge. Jo he tingut el plaer i l'honor de poder entrevistar a Sílvia, companya d'EntreBarris.
·EntreBarris és una xarxa de col·lectius i associacions
veïnals de barris de València, contra la turistificació de la ciutat. Com va
nàixer EntreBarris, i què volem dir quan parlem d’una ciutat “dels veïns i les
veïnes”?
EntreBarris és un grup de col·lectius, però no contra la
turistificació; això seria un punt més de la lluita. Naix fa dos o tres anys, a
partir de la trobada de diversos col·lectius de barris del Cabanyal,
Benimaclet... veien que calia fer xarxa entre els barris, també per la desmobilització
que hi havia en els últims temps als carrers.
En eixe moment, col·lectius que treballen amb els problemes
dels diferents barris de València es troben; i veuen que hi ha un punt de
preocupació comú, que és el problema de l’habitatge. Des de diferents barris es
comença a veure que dins el problema de l’habitatge, hi ha molts punts.
En Russafa i Ciutat Vella, que participen d’EntreBarris, ens
preocupa el turisme; com s’hi està expulsant la gent que viu allà tota la vida,
fent que s’encareixi, no només l’habitatge, sinó el barri en general (les tendes,
per exemple). Canvia la configuració del barri.
Respecte al Cabanyal, hi ha la lluita contra la prolongació
de Blasco Ibáñez; rere el Govern de Rita Barberà, quan comença el Govern del
Botànic, s’hi diu: i ara què? Perquè s’ha tombat eixe pla, però s’obre una nova
situació: no hi ha res. Trobem un barri en què s’han tombat cases, hi ha solar,
hi ha cases buides perquè l’Ajuntament les ha comprat i ha expulsat les
veïnes... i així, s’hi planteja la problemàtica d’un barri que està fragmentat,
que és un caramel per les noves inversions estrangeres, per la gentrificació, pel
turisme.
És després, des del canvi de Govern, quan s’hi comprova
això. Que per la mancança de barreres, allò primer que han fet amb els
habitatges ha estat dedicar-s’hi a vendre’ls, enlloc de generar habitatges per
persones en situació de precarietat, per exemple.
Pel que fa a Benimaclet, comencen a adonar-s’hi que el barri
també està canviant; estan pujant els lloguers. S’està convertint en un barri
universitari, perquè és molt prop de la Universitat. D’altra banda, hi ha un
tros de barri que és horta, i hi ha la PAI, que consisteix en un pla per construir
en eixe terreny d’horta, per urbanitzar-ho.
Orriols també forma part d’EntreBarris (al principi no, però
poc a poc s’hi han anat sumant més barris). També allà estan pujant els
lloguers, perquè a banda d’eixos problemes ja esmentats, ara mateix, amb la
crisi de la rajola, s’hi està invertint en els lloguers. Ara, els bancs són
propietaris d’habitatges on abans vivien famílies que han estat desnonades.
El problema de l’habitatge sempre hi ha estat a l’Estat
espanyol, perquè es tracta d’un bé de consum, d’un bé econòmic, en lloc d’un
dret; no es posen límits, és capitalisme pur. És un problema de no posar-hi
límits a l’especulació, al mercat.
·Podríeu parlar-nos una mica més de les diferents
associacions i col·lectius veïnals que conformen la xarxa EntreBarris? Quines
són les claus per un bon funcionament i comunicació dins d’aquesta xarxa,
tenint en compte que no a tots els barris hi ha les mateixes urgències ni
necessitats?
Nosaltres ens reunim cada quinze dies, i allò que intentem
és dur campanyes conjuntes, lluites conjuntes; tot i que deixem autonomia
perquè cada barri treballi allò seu. Ara, a Benimaclet, van a fer una
manifestació contra el PAI en febrer; doncs la resta anem a recolzar-ho. En
Ciutat Vella van a fer una formació per saber més sobre els drets dels
llogaters i llogateres, doncs participem. Intentem estar coordinades, però primer,
cada u fa la seva feina.
Per exemple, l’any passat començà una Comissió d’Afectades
per l’Habitatge dins d’EntreBarris, per la qual s’hi havia fixat una data en un
punt concret de la ciutat i la gent s’hi reunia. Però el problema era que qui era
del Cabanyal no anava al Carme. Així que ara s’hi ha traslladat eixe treball a
cada barri.
·Els 5 punts de mínimes exigències d’EntreBarris inclouen la
necessitat d’una regulació restrictiva dels establiments turístics. És això
possible dins el marc d’un futur proper, en el context de l’economia actual? Hi
han agut avanços en la regulació de la turistificació a València des del Pacte
del Botànic, i quina és la situació des de l’últim viratge polític a la ciutat?
Hi ha una dicotomia, i és que el Govern del Botànic té les
seves problemàtiques internes. D’una banda, trobem una potenciació molt forta
de la turistificació de la ciutat; que potser ja no promou la Fórmula 1, però
sí afecta la ciutat. En 2018 fins i tot s’ha arribat a un rècord de turisme. És
a dir, s’hi està promovent el turisme, i ells parlen d’un turisme diferent;
però ens trobem amb el fet que València s’hi està enfocant al turisme.
D’altra banda, tot això xoca amb allò que demanem des dels
barris: no volem pisos turístics, no volem turistificació. I l’Ajuntament té
intencions de regularització, perquè és veritat que s’ha regulat una mica; per
exemple, només es poden tindre pisos turístics en plantes baixes. Però al
Cabanyal tot són plantes baixes. I, també al Cabanyal, el Pla delimita que
s’estableix un límit d’entre 10% i 40% de pisos turístics, que va variant per
zones.
És a dir, hi ha gestos, però són gestos molt generals; és, com deia, una
dicotomia. D’una banda hi ha una intenció de regular, d’altra s’hi enfoquen al
turisme.
·El cinquè punt en la llista de les exigències d’EntreBarris
parla de les cooperatives d’habitatge. En què consisteixen aquests models
alternatius, en forma de propietat comunitària? Quina n’és la viabilitat
d’aquesta alternativa en el context econòmic actual?
Nosaltres ho plantegem així: si ara mateix existeix només
una opció, que és que compres una casa o la llogues, què fa la gent que no té
recursos? Hi ha bosses d’habitatge, però no funcionen. Guaiten moltíssim de
temps, no hi ha prou habilitat per proporcionar sostre a eixes famílies, a
eixes persones. I pel que fa a les cases de protecció oficial, cada vegada n’hi
ha menys, i els preus tampoc són tan baixos.
Així que ens plantegem: més enllà d’això, hi ha més
alternatives? I ens trobem amb les cooperatives d’habitatge. De les
cooperatives d’habitatge hi ha molts models; poden estar gestionades per
l’assemblea, per la gent que hi viu, per l’Ajuntament... n’hi ha d’unes que
entren més al joc neoliberal, altres de menys, però és que ací directament ni
s’hi plantegen.
Per això intentem obrir eixa possibilitat, posant els màxims
límits possibles al mercat.
·Més enllà de la necessitat inqüestionable de construir
entre tots i totes un model d’habitatge alternatiu davant l’avançada dels
desnonaments i la turistificació, cal replantejar-nos també els nostres models
d’urbanisme. L’absència de perspectiva de gènere, de preocupació per la
sostenibilitat o d’adaptació a les diferents capacitats són alguns exemples
d’allò que cal abordar per tal de configurar una ciutat vertaderament per tots
i totes. Entren aquestes reivindicacions dins l’articulació de la xarxa
EntreBarris? Si és així, quines són les exigències principals de la xarxa en
matèria de nous models d’urbanisme?
Vertaderament, potser no ens hi hem posat a debatre
concretament sobre això, però sí que hi són debats que sorgeixen. Per això diem
que volem una ciutat per a totes, una ciutat per qui l’habita, i no pel turista
que ve de fora; és clar que hi vindrà gent, però no hem d’enfocar la ciutat a
d’ells, sinó als que hi vivim ací.
És per això que des d’EntreBarris parlem de canviar el model
de ciutat. Una ciutat sostenible, no contaminant, d’urbanisme feminista, que
contempli els xiquets i les xiquetes, amb més espais verds... coses bàsiques.
No és la nostra tasca, tampoc, dissenyar la nova ciutat;
però sí que hi parlem, igual que de l’habitatge, del model de ciutat o
d’urbanisme. Sostenibilitat i inclusió. Tampoc estem demanant res exagerat; es
tracta de mínims, i després, a poc a poc, anirem exigint més.
·La gentrificació dels barris obrers a València és un
fenomen que hi juga un paper molt important a l’hora d’encarir els preus de
l’habitatge, fomentar un model de ciutat més enfocat al consum de moda i
expulsar les poblacions més precàries dels seus barris. Tanmateix, hi ha qui
defensa el fenomen com una “avançada” de les noves iniciatives, del comerç
creatiu i ecològic, amb perspectives més inclusives, fins i tot. Quina és la
resposta davant aquests arguments? La creativitat, si no és “alternativa” i
“moderna”, no és creativitat o és veritat que en el comerç tradicional hi ha
una mancança de preocupació per la sostenibilitat i de proliferació d’uns
valors més inclusius?
Nosaltres, al Cabanyal, hem vist els últims anys que el
barri està canviant, com dius tu; el context n’era de cases abandonades, molta
població migrant, gitana i exclosa, cases també molt antigues... imagina’t, en
deu anys, no podies ni millorar la façana de ta casa, ni tocar-la. Estava
prohibit. Tampoc s’hi netejava moltes voltes, estava molt decadent, el principi
de la gentrificació. Això funciona perquè després es pot invertir allà, perquè
ningú hi vol viure ja, està buit; i qui és ric ho pot revaloritzar.
Allò que ha passat, doncs, ha estat que els comerços han
començat a canviar; d’una banda, suposo, perquè hi han donat permisos. Però
també perquè s’hi dóna una situació diferent. Si comences a expulsar a la gent
que hi vivia, qui ve es turista, “progre”, “modern”, jove. No vol anar a un bar
de tota la vida, sí a un bar més modern, més decorat, potser.
Passa el mateix amb les tendes de bicicletes, que al final
no les gastem les persones que vivim ací, perquè no lloguem les bicicletes quan
les volem utilitzar. Nosaltres tampoc volem atacar a eixos comerços en concret,
però sí que ho veiem com una conseqüència més del fet que el barri està
canviant. Que la gent que està vivint al barri no és la mateixa.
Quan comença a menejar-s’hi el mercat immobiliari, és quan
el barri canvia; abans, amb la gent pobre, precària, migrant, no semblava
necessari crear un negoci de lloguer de bicicletes. És quan comença el turisme
quan s’hi veu com una possibilitat.
·Per últim, voldria saber com hi ha estat l’evolució i la
trajectòria d’EntreBarris des del naixement de la xarxa. Què heu après durant
aquest viatge que continua, i quins reptes s'hi vos plantegen de cara al futur?
És allò mateix que t’he dit; hem après a mirar València des
de diferents barris, i no només des d’aquell en el qual viu un mateix. A més, hem
après a mirar-ho tot des de les necessitats, en lloc de parlar només d’allò del
que la premsa vol que parlem: del turisme. Perquè nosaltres diem moltes més
coses: que hi ha un problema greu amb l’habitatge, i el turisme agreuja eixe problema;
agreuja la crisi de l’habitatge. Parlar més d’allò que estem patint al carrer,
la gent, i no només del turisme. Hi ha alguna cosa allà darrere, que cal
esmentar, que és l’interès econòmic.
D’això hi hem après molt. I crec que sí que ens està
servint, aquesta xarxa, perquè s’hi ens escolti; i per ajudar a les afectades.
També tenim el debat de si hi ha un assistencialisme, perquè quan la gent s’hi
implica, pot costar organitzar-s’hi fora d’espais molt polititzats... però
moltes vegades la gent més polititzada no hi és, necessàriament, la gent que
pitjor ho està passant.