Entrevista: EntreBarris, la ciutat per a qui l'habita

EntreBarris (Web / Twitter / Facebook) és una xarxa de col·lectius i associacions veïnals de diversos barris a València. Reivindiquen el dret a la ciutat dels veïns i les veïnes, així com demanden accions que asseguren l'accés i la permanència en l'habitatge. Jo he tingut el plaer i l'honor de poder entrevistar a Sílvia, companya d'EntreBarris.

·EntreBarris és una xarxa de col·lectius i associacions veïnals de barris de València, contra la turistificació de la ciutat. Com va nàixer EntreBarris, i què volem dir quan parlem d’una ciutat “dels veïns i les veïnes”?

EntreBarris és un grup de col·lectius, però no contra la turistificació; això seria un punt més de la lluita. Naix fa dos o tres anys, a partir de la trobada de diversos col·lectius de barris del Cabanyal, Benimaclet... veien que calia fer xarxa entre els barris, també per la desmobilització que hi havia en els últims temps als carrers.

En eixe moment, col·lectius que treballen amb els problemes dels diferents barris de València es troben; i veuen que hi ha un punt de preocupació comú, que és el problema de l’habitatge. Des de diferents barris es comença a veure que dins el problema de l’habitatge, hi ha molts punts.

En Russafa i Ciutat Vella, que participen d’EntreBarris, ens preocupa el turisme; com s’hi està expulsant la gent que viu allà tota la vida, fent que s’encareixi, no només l’habitatge, sinó el barri en general (les tendes, per exemple). Canvia la configuració del barri.

Respecte al Cabanyal, hi ha la lluita contra la prolongació de Blasco Ibáñez; rere el Govern de Rita Barberà, quan comença el Govern del Botànic, s’hi diu: i ara què? Perquè s’ha tombat eixe pla, però s’obre una nova situació: no hi ha res. Trobem un barri en què s’han tombat cases, hi ha solar, hi ha cases buides perquè l’Ajuntament les ha comprat i ha expulsat les veïnes... i així, s’hi planteja la problemàtica d’un barri que està fragmentat, que és un caramel per les noves inversions estrangeres, per la gentrificació, pel turisme.

És després, des del canvi de Govern, quan s’hi comprova això. Que per la mancança de barreres, allò primer que han fet amb els habitatges ha estat dedicar-s’hi a vendre’ls, enlloc de generar habitatges per persones en situació de precarietat, per exemple.

Pel que fa a Benimaclet, comencen a adonar-s’hi que el barri també està canviant; estan pujant els lloguers. S’està convertint en un barri universitari, perquè és molt prop de la Universitat. D’altra banda, hi ha un tros de barri que és horta, i hi ha la PAI, que consisteix en un pla per construir en eixe terreny d’horta, per urbanitzar-ho.

Orriols també forma part d’EntreBarris (al principi no, però poc a poc s’hi han anat sumant més barris). També allà estan pujant els lloguers, perquè a banda d’eixos problemes ja esmentats, ara mateix, amb la crisi de la rajola, s’hi està invertint en els lloguers. Ara, els bancs són propietaris d’habitatges on abans vivien famílies que han estat desnonades.

El problema de l’habitatge sempre hi ha estat a l’Estat espanyol, perquè es tracta d’un bé de consum, d’un bé econòmic, en lloc d’un dret; no es posen límits, és capitalisme pur. És un problema de no posar-hi límits a l’especulació, al mercat.

·Podríeu parlar-nos una mica més de les diferents associacions i col·lectius veïnals que conformen la xarxa EntreBarris? Quines són les claus per un bon funcionament i comunicació dins d’aquesta xarxa, tenint en compte que no a tots els barris hi ha les mateixes urgències ni necessitats?

Nosaltres ens reunim cada quinze dies, i allò que intentem és dur campanyes conjuntes, lluites conjuntes; tot i que deixem autonomia perquè cada barri treballi allò seu. Ara, a Benimaclet, van a fer una manifestació contra el PAI en febrer; doncs la resta anem a recolzar-ho. En Ciutat Vella van a fer una formació per saber més sobre els drets dels llogaters i llogateres, doncs participem. Intentem estar coordinades, però primer, cada u fa la seva feina.

Per exemple, l’any passat començà una Comissió d’Afectades per l’Habitatge dins d’EntreBarris, per la qual s’hi havia fixat una data en un punt concret de la ciutat i la gent s’hi reunia. Però el problema era que qui era del Cabanyal no anava al Carme. Així que ara s’hi ha traslladat eixe treball a cada barri.

·Els 5 punts de mínimes exigències d’EntreBarris inclouen la necessitat d’una regulació restrictiva dels establiments turístics. És això possible dins el marc d’un futur proper, en el context de l’economia actual? Hi han agut avanços en la regulació de la turistificació a València des del Pacte del Botànic, i quina és la situació des de l’últim viratge polític a la ciutat?

Hi ha una dicotomia, i és que el Govern del Botànic té les seves problemàtiques internes. D’una banda, trobem una potenciació molt forta de la turistificació de la ciutat; que potser ja no promou la Fórmula 1, però sí afecta la ciutat. En 2018 fins i tot s’ha arribat a un rècord de turisme. És a dir, s’hi està promovent el turisme, i ells parlen d’un turisme diferent; però ens trobem amb el fet que València s’hi està enfocant al turisme.

D’altra banda, tot això xoca amb allò que demanem des dels barris: no volem pisos turístics, no volem turistificació. I l’Ajuntament té intencions de regularització, perquè és veritat que s’ha regulat una mica; per exemple, només es poden tindre pisos turístics en plantes baixes. Però al Cabanyal tot són plantes baixes. I, també al Cabanyal, el Pla delimita que s’estableix un límit d’entre 10% i 40% de pisos turístics, que va variant per zones.

És a dir, hi ha gestos, però són gestos molt generals; és, com deia, una dicotomia. D’una banda hi ha una intenció de regular, d’altra s’hi enfoquen al turisme.

·El cinquè punt en la llista de les exigències d’EntreBarris parla de les cooperatives d’habitatge. En què consisteixen aquests models alternatius, en forma de propietat comunitària? Quina n’és la viabilitat d’aquesta alternativa en el context econòmic actual?

Nosaltres ho plantegem així: si ara mateix existeix només una opció, que és que compres una casa o la llogues, què fa la gent que no té recursos? Hi ha bosses d’habitatge, però no funcionen. Guaiten moltíssim de temps, no hi ha prou habilitat per proporcionar sostre a eixes famílies, a eixes persones. I pel que fa a les cases de protecció oficial, cada vegada n’hi ha menys, i els preus tampoc són tan baixos.

Així que ens plantegem: més enllà d’això, hi ha més alternatives? I ens trobem amb les cooperatives d’habitatge. De les cooperatives d’habitatge hi ha molts models; poden estar gestionades per l’assemblea, per la gent que hi viu, per l’Ajuntament... n’hi ha d’unes que entren més al joc neoliberal, altres de menys, però és que ací directament ni s’hi plantegen.

Per això intentem obrir eixa possibilitat, posant els màxims límits possibles al mercat.

·Més enllà de la necessitat inqüestionable de construir entre tots i totes un model d’habitatge alternatiu davant l’avançada dels desnonaments i la turistificació, cal replantejar-nos també els nostres models d’urbanisme. L’absència de perspectiva de gènere, de preocupació per la sostenibilitat o d’adaptació a les diferents capacitats són alguns exemples d’allò que cal abordar per tal de configurar una ciutat vertaderament per tots i totes. Entren aquestes reivindicacions dins l’articulació de la xarxa EntreBarris? Si és així, quines són les exigències principals de la xarxa en matèria de nous models d’urbanisme?

Vertaderament, potser no ens hi hem posat a debatre concretament sobre això, però sí que hi són debats que sorgeixen. Per això diem que volem una ciutat per a totes, una ciutat per qui l’habita, i no pel turista que ve de fora; és clar que hi vindrà gent, però no hem d’enfocar la ciutat a d’ells, sinó als que hi vivim ací.

És per això que des d’EntreBarris parlem de canviar el model de ciutat. Una ciutat sostenible, no contaminant, d’urbanisme feminista, que contempli els xiquets i les xiquetes, amb més espais verds... coses bàsiques.

No és la nostra tasca, tampoc, dissenyar la nova ciutat; però sí que hi parlem, igual que de l’habitatge, del model de ciutat o d’urbanisme. Sostenibilitat i inclusió. Tampoc estem demanant res exagerat; es tracta de mínims, i després, a poc a poc, anirem exigint més.

·La gentrificació dels barris obrers a València és un fenomen que hi juga un paper molt important a l’hora d’encarir els preus de l’habitatge, fomentar un model de ciutat més enfocat al consum de moda i expulsar les poblacions més precàries dels seus barris. Tanmateix, hi ha qui defensa el fenomen com una “avançada” de les noves iniciatives, del comerç creatiu i ecològic, amb perspectives més inclusives, fins i tot. Quina és la resposta davant aquests arguments? La creativitat, si no és “alternativa” i “moderna”, no és creativitat o és veritat que en el comerç tradicional hi ha una mancança de preocupació per la sostenibilitat i de proliferació d’uns valors més inclusius?

Nosaltres, al Cabanyal, hem vist els últims anys que el barri està canviant, com dius tu; el context n’era de cases abandonades, molta població migrant, gitana i exclosa, cases també molt antigues... imagina’t, en deu anys, no podies ni millorar la façana de ta casa, ni tocar-la. Estava prohibit. Tampoc s’hi netejava moltes voltes, estava molt decadent, el principi de la gentrificació. Això funciona perquè després es pot invertir allà, perquè ningú hi vol viure ja, està buit; i qui és ric ho pot revaloritzar.

Allò que ha passat, doncs, ha estat que els comerços han començat a canviar; d’una banda, suposo, perquè hi han donat permisos. Però també perquè s’hi dóna una situació diferent. Si comences a expulsar a la gent que hi vivia, qui ve es turista, “progre”, “modern”, jove. No vol anar a un bar de tota la vida, sí a un bar més modern, més decorat, potser.

Passa el mateix amb les tendes de bicicletes, que al final no les gastem les persones que vivim ací, perquè no lloguem les bicicletes quan les volem utilitzar. Nosaltres tampoc volem atacar a eixos comerços en concret, però sí que ho veiem com una conseqüència més del fet que el barri està canviant. Que la gent que està vivint al barri no és la mateixa.

Quan comença a menejar-s’hi el mercat immobiliari, és quan el barri canvia; abans, amb la gent pobre, precària, migrant, no semblava necessari crear un negoci de lloguer de bicicletes. És quan comença el turisme quan s’hi veu com una possibilitat.

·Per últim, voldria saber com hi ha estat l’evolució i la trajectòria d’EntreBarris des del naixement de la xarxa. Què heu après durant aquest viatge que continua, i quins reptes s'hi vos plantegen de cara al futur?

És allò mateix que t’he dit; hem après a mirar València des de diferents barris, i no només des d’aquell en el qual viu un mateix. A més, hem après a mirar-ho tot des de les necessitats, en lloc de parlar només d’allò del que la premsa vol que parlem: del turisme. Perquè nosaltres diem moltes més coses: que hi ha un problema greu amb l’habitatge, i el turisme agreuja eixe problema; agreuja la crisi de l’habitatge. Parlar més d’allò que estem patint al carrer, la gent, i no només del turisme. Hi ha alguna cosa allà darrere, que cal esmentar, que és l’interès econòmic.

D’això hi hem après molt. I crec que sí que ens està servint, aquesta xarxa, perquè s’hi ens escolti; i per ajudar a les afectades. També tenim el debat de si hi ha un assistencialisme, perquè quan la gent s’hi implica, pot costar organitzar-s’hi fora d’espais molt polititzats... però moltes vegades la gent més polititzada no hi és, necessàriament, la gent que pitjor ho està passant.